Si busquem la definició de “límit” podem trobar el que segueix:
Límit: Punt final d’una cosa o la seva acotació.
Si parlem de límits des de la vessant psicològica, ens referim a la acotació envers els 
desitjos. Per exemple, he d’acceptar que no puc volar. Hi ha una limitació física. La realitat limita el meu desig.
Els límits són fonamentals per al bon desenvolupament psicològic dels fills, doncs li estem ensenyant a viure acceptant la frustració que suposa no tenir tot allò que vol. Aprendre a tolerar la frustració és important per adquirir nous coneixements i per superar les dificultats que un es pot trobar al llarg de la vida.
Els nens/es necessiten que els pares els hi posin límits ja que això els ajuda a diferenciar allò que és bo d’allò que és dolent, allò que poden fer i allò que no; per tant, els ajuda a organitzar el pensament. Si diem que “No” estem posant un fi, una barrera, que els dóna seguretat, protecció, a favor del creixement i de la autonomia.
Entenem el creixement com el primer senyal d’autonomia del bebè. Fins llavors, dins la mare, el bebè i ella eren la mateixa cosa. La mare amb el seu propi cos, establia els límits del nadó. Amb el naixement bebè i mare es separen, es diferencien a nivell físic, i mica en mica, també es van separant a nivell mental.
Ja cap al final del primer any de vida, quan el nadó té consciència d’ésser independent, comença a dir que no i a mostrar als altres la seva diferència. Això és quelcom normal i saludable. Comença una etapa on molts bebès juguen amb els límits, busquen la relació amb el cuidador explorant i aprenent de l’experiència de sentir dir que no, i van interioritzant aquests límits. Per exemple, quan el nen fa alguna cosa que no ha de fer i mira al cuidador de reüll, somriu..
A partir d’aquests moment i durant tota la primera infància (fins els 7-8 anys) prenen molta importància els límits relacionats amb el pensament i les accions que com dèiem l’ajudaran a a diferenciar allò que convé d’allò que no convé, allò que es pot fer d’allò que no es pot fer, etc. Van establint una línia cada vegada més clara, entre una cosa i l’altra. En aquesta època, les coses són o blanques o negres. Per exemple, si ens fixem en els seus jocs o en les pel·lícules infantils o contes, els personatges són bons o dolents i ho acostumen a fer de principi a fi. Aquesta manera de veure el món els facilita entendre la realitat. Ja més endavant, a mesura que van creixent i aprenent, comencen a integrar els matisos i a descobrir els “grisos”
Però en aquest camí que és el creixement hi haurà avenços i reculades,moments difícils i moments més planers en que sempre necessitaran l’acompanyament, la guia i la contenció emocional dels seus cuidadors.